Greuges Pendents

Enrico Berlinguer va ser polític italià i líder del Partit Comunista d'Itàlia durant 12 anys (1972-1984) en el moment de màxim auge del partit a Itàlia. Però per damunt d'això sembla que va ser un bon home preocupat pel futur del seu país. Juntament amb Aldo Moro, líder de la Democràcia Cristiana assassinat per les Brigades Roges, protagonitzaren l'acostament entre els dos partits amb l'objectiu de cosir el país. Aprofitem que vam vore "La gran ambizione" (Filmin) d'Andrea Segre per parlar de política italiana, d'història i de referents polítics que ara com ara ens costen de trobar vius.

En una nova onada de protestes globals el Nepal, Indonèsia o el Marroc són hui exemples de com la generació Z s'està mobilitzant contra governs corruptes, poc democràtics i que retallen drets i llibertats. El context d'inflació, desigualtat i descontent social ha portat als més joves a haver d'agafar el rumb del país, embolicats en banderes i simbologia de la cultura Pop, per liderar revoltes democràtiques organitzades des de les xarxes socials. Hui parlem de revoltes populars contra l'elit i de la suposada joventut adormida.

En només sis mesos, la Xina ha fabricat i instal·lat més plaques solars, bateries i cotxes elèctrics que els EUA i bona part del món en tota la seua història. Alhora, exporta tecnología i fàbriques cap a l’Àfrica, el Pakistan o l’Orient Mitjà, accelerant la transició en el Sud Global. Parlem d'energia, geopolítica i d’un futur on el sol ix… per Pequín.

Setmana de funeral d'Estat als Estats Units d'Amèrica per acomiadar a Charlie Kirk, mentre ens assabentem que l'assassí era un incel 4chanero que va enviar un missatge clar a les bales amb les que va acabar amb la vida del influenciador del moviment MAGA. Hui parlem del diferents moviments i faccions dins la dreta nord-americana i les causes profundes darrere de l'assassinat.

El canvi climàtic accelera la verema, redueix la producció i amenaça la qualitat del vi al Mediterrani, mentre el nord d’Europa descobreix el seu potencial vitícola. El sector es troba entre la sobreproducció barata i l’adaptació amb varietats resistents i nous sistemes de cultiu. Hui parlem de vi, clima i futur.

Les protestes dins La Vuelta a Espanya han provocat que tothom haja de posicionar-se sobre el genocidi palestí. Com a conseqüència, el govern de Sánchez ha hagut d'eixir a proposar una bateria de mesures i demanar l'embargament d'armes a Israel, cosa que ha fet que la UE s'haja de sumar ni que siga amb la boca xicoteta. Hui parlem d'esport, incidència política i de com girar la truita per passar les contradiccions als rivals polítics.

En la setmana en què pensàvem que per fi ens havíem alliberat de Trump resulta que no, que seguia viu tot i tindre cada dia pitjor semblant, reapareix per aconseguir el que no havien aconseguit anys de negociacions: la pau entre la Xina i l'Índia. Sembla que finalment hauran de donar-li el nobel de la pau, però per motius equivocats: la seua política aranzelària, la falta de paraula i les contínues anades i tornades no generen seguretat a cap soci internacional. Hui parlem de l'art del tracte o del que queda d'ell a la Casa Blanca. PS: Segurament escolteu a Juan distorsionat hui per problemes tècnics i nul·la capacitat de resoldre-ho. S'ha fet el que s'ha pogut.

Nova temporada, nou curs, però tot segueix més o menys igual. Els turistes se'n van, la calor ens dona algun respir, la gent torna de vacances i Andrea continua sense acabar del tot satisfeta cada dia que gravem. Parlem de velles i novelles obsessions estivals: lectures, plataformes digitals, transicions, jocs i els dos principals problemes de l'estiu, Gaza i els incendis. PD: Ha sigut Andrea qui ha espentat perquè gravarem este capítol especial d'estiu - pretemporada, així que agraïu-li-ho (love you titi).

Després del 15-M i les promeses de canvi, la política ha tornat a mans dels de sempre i nosaltres ens hem convertit en públic segmentat per algoritmes. Als EUA, les protestes contra Trump tornen, però fora del radar de les xarxes. Mentrestant, a casa nostra el PSOE recau en la corrupció i l’esquerra institucional en el tacticisme. Hui parlem de com el carrer ha esdevingut un risc econòmic, i de per què, malgrat la desil·lusió, hi ha qui encara tria organitzar-se i molestar.

Amb motiu de la celebració de l'enèssim esdeveniment d'esports -és a dir de furb-, finançat per petrodòlars ens plantegem fins quan duraran aquests excedents milionaris que sostenen gran part de l'entreteniment mundial. Parlem dels països del Golf Pèrsic, concretament d'Aràbia Saudita, per vore quines són les causes de la probable entrada en recessió de la seua economia i entendre perquè un món amb petroli barat els condemna a haver de reinventar la mantega a marxes forçades.

Aprofitant la nova edició d’El año que nevó en Valencia amb il·lustracions i epíleg de Paula Bonet, i l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de La buena letra dirigida per Celia Rico, dediquem aquest episodi a analitzar com s’està resignificant l’obra de Rafael Chirbes.Un episodi per pensar què passa quan s’adapta Chirbes: què es conserva, què s’endolceix i, sobretot, què s’omet.

Esta setmana parlem del nou Papa Lleó XIV: primer nord-americà, agustinià i vaticanista que s’ha criat entre el ceviche i el tennis. No és el nostre Papa, però tampoc és el de Bannon. Parlem sobre què representa la seua elecció, com es posiciona respecte a JD Vance, Trump i les sectes ultracatòliques, i per què pot ser la jugada intel·ligent del Vaticà per consolidar l’herència de Francesc sense trencar amb els donants més pesats dels EUA.

A Romania han salvat els mobles per mil·límetres. A Portugal, l’esquerra s’ha despenyat. A tot arreu, l’extrema dreta està guanyant la partida no només a les urnes, sinó en el ritme i el relat. La clau no és tant el missatge com la tàctica: saturar l’espai públic amb merda fins que ningú puga pensar. A Twitter, als jutjats o a un podcast de tres hores. Mentrestant, l’esquerra institucional trontolla: entre spin doctors rovellats, estratègies digitals de fireta i intents fallits de fer “el seu Jordi Wild”. Este episodi va d’això: de la batalla pel soroll, de la impotència davant l’espectacle i de per què no basta amb tindre raó.

El debat sobre el futur sol moure’s entre desitjos i pors. Però hi ha llocs on el futur ja ha arribat, i no sempre com ens agradaria. No parlem d’una utopia digital ni d’un estat fallit, sinó d’un laboratori real on la democràcia ha sigut secundària però hi ha indústria, els trens no fallen i l’habitatge públic és norma. Mentre ací discutim si planificar és cosa de comunistes o de tecnòcrates, allà fa dècades que ho fan sense demanar permís. Benvingudes a Singapur.

Les tres associacions de víctimes de la DANA han visitat hui Brussel·les, on s'han reunit amb Ursula von der Leyen i Roberta Metsola, presidentes de la Comissió i el Parlament Europeu respectivament. En este programa d'urgència parlem del context i contingut de la visita i la marxa del judici que segueix el seu curs als jutjats de Catarroja.

L’apagada del 28 d’abril va durar unes hores. Però la resposta —o més ben dit, el soroll— ha durat setmanes. No parlem de la caiguda del sistema, sinó del que va vindre després: columnistes assenyalant les renovables, tertulians rescatant la nuclear com si fóra nova, i molt poca gent preguntant-se per què les centrals estaven ja desconnectades abans del col·lapse. Al mateix temps, tenim una xarxa elèctrica que no dona l’abast, amb més energia renovable que mai però amb infraestructures antigues i infrafinançades.

Cada cert temps torna la dèria: el problema de l’habitatge és que no es construeix prou. La solució? Llibertat urbanística, menys normes, més grues. El mite ve d’EEUU, on columnistes liberals culpen l’esquerra de fer fugir la gent amb regulacions i ecologisme. Ací, la nova generació de tecnòcrates importats en fan còpia barata. Però potser el debat no va de metres quadrats, sinó de per a qui es construeix, com i amb quins límits. Hui parlem, un dia més, d'habitatge.

La mort del papa Francesc planteja molt més que una successió dins l’Església. Se’n va una de les poques referències morals que l’esquerra reconeixia com a pròpia, fins i tot sense compartir la fe. Va parlar de justícia, de comunitat, de cuidar la vida quan faltaven paraules i sobraven excuses. Hui parlem del buit que deixa al Vaticà i del que està per vindre.

Mentre el Partit Demòcrata s’enfonsa en les enquestes, figures com Ocasio i Sanders omplin pavellons i canals de YouTube. La gent no sap exactament què vol, però té clar què no vol: més silenci, més excuses i més covardia. La frustració no ve tant per excés d’ideologia com per dèficit de coratge. Els grans temes —habitatge, impostos, drets— estan sobre la taula, però el partit es bloqueja per no incomodar ningú. I potser ja no és temps de quedar bé, sinó de plantar cara. Hui parlem del futur dels demòcrates (i la democràcia) als Estats Units d'Amèrica.

A partir de l’article de l'amic del programa Albert Lloreta, Una taca estranya al cel, que reflexiona sobre el soroll i la dificultat de mantenir converses mínimament dignes a X/exTwitter, abordem una idea que va més enllà del contingut: el veritable problema és l’arquitectura mateixa de la xarxa. Des d’aquí, el salt cap a Blue Sky és natural. No es presenta com una plataforma més, sinó com una manera radicalment diferent d’entendre les xarxes: un protocol obert que permet a l’usuari controlar què veu, com ho veu i amb qui interactua. Una proposta que vol reapropiar-se del debat digital des de la base, repensant-lo des de l’arrel.