Greuges Pendents

Amb el conflicte ja més reposat, pensem en les conseqüències dels atacs creuats entre Israel i l'Iran les últimes setmanes, que semblaven amenaçar amb una guerra regional i qualsevol diria que han quedat en res. Parlem de Netanyahu fugint cap endavant, uns Estats Units més pacífics de l'habitual i un llançament de focs d'artifici que té més lectures de les que sembla, en un programa tan caòtic com l'Orient Mitjà de hui en dia.

Després d'una campanya tranquil·la, i d'una última setmana amb ofensiva dels mitjans estatals parlant de debats superats, les eleccions basques dibuixen l'escenari previst: Bildu puja, el PNB reté el govern gràcies al PSE i l'esquerra espanyola torna a fer llàstima. Hui ens tornem a posar la capa de politòlegs per analitzar el resultat de les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca.

Una setmana més clavant-nos en embolics: hui ressenyem "El sentido de consentir" (Anagrama) de Clara Serra, un quadern molt fàcil de llegir, on reivindica el desig femeni des d'un plànol polític i planteja els seus dubtes en quant a un sector feminisme institucional i la llei del "si es si". Parlem de desitjos, del dubtes, dels sis i dels nos.

La causa contra Mónica Oltra i el seu equip de treball de la Conselleria de Polítiques Inclusives, ha estat arxivada per un jutge que ha admés que no tenien indicis contra ells. S'acaben anys de persecució per part de l'extrema dreta i la Fiscalia, però gran part del mal ja està fet: el Botànic va caure i molts dels acusats han refet sa vida fora de la política activa. Sembla que ara tots som Mónica Oltra, a diferència de fa un any o dos que no ho era ningú. Hui parlem de lideratges, de reaccions i de valentia, o més bé de les vacances que s'havia pres.

Esta setmana ens toca parlar d'"American Fiction", òpera prima de Cord Jefferson (la teniu a Amazon Prime Video) ha sigut una de les sorpreses dels Òscar, guanyant el premi a millor guió adaptat (de la novel·la X, de Percival Everett, editada per Blackie Books). Una crítica des de dins a la literatura i la cultura afroamericana que ressona molt familiar als qui d'una manera o altra ens passem la vida dins de ghettos preocupantment fàcils de parodiar.

Després d'un cap de setmana en què pensàvem que ens posaríem a l'altura de Rússia, Turquia o Indonèsia, el jutge Pedraz ha reculat i no tancarà Telegram arran d'una denúncia de productores de televisió per difusió de material seu. Parlem del tema com a usuaris habituals (i com a persones que han tuitejat "Pedraz, con whatsapp no te atreves") per endinsar-nos en el meravellós món de la cultura lliure, la difusió "il·legal" de materials i els límits de la llibertat. Tot això ho estrenem un Divendres Sant perquè, al contrari que Crist, Telegram no ha mort.

Segona entrega de la turra mítica sobre Galicia i Portugal però esta vegada amb extra de derivades locals i xistes sobre l'extrema dreta portuguesa. Parlem del malestar de la gent i de per què l'esquerra ha apostat per la raó i la tècnica front a les emocions.

Esta setmana vos portem la primera entrega d'un capítol doble on entrem a saco amb les eleccions de Galícia i Portugal, que han deixat escenaris roinets per a l'esquerra (que li pregunten a Podemos xd) . Principalment en terres gallegues on després del hype generat per les enquestes i la bona campanya del BNG s'hem adonat que les coses costen més del que sembla.

Ja sabem que la Intel·ligència Artificial tendeix a assemblar-se als seus creadors. Enn altres ocasions de la IA fatxa i de la IA explotadora i ara també tenim la woke: Microsoft s'ha vist obligat a retirar la seua IA (Gemini) per sobrerrepresentar minories fins a extrems grotescos: soldats nazis japoneses i pares fundadors dels Estats Units indis americans, entre d'altres. Hui parlem d'inclusió i diversitat portada al ridícul de l'individualisme extrem i la marca personal.

Arrel de la denuncia per ludopatia d'usuaris cap a Match Group, matriu de Tinder, Meetic i altres apps de cites, entrem al debat sobre l'ús d'estes aplicacions per a lligar, la diferència entre sexes dins del "mercat de l'amor", la masculinització dels usuaris i els límits d'estos usos.

El #MeToo ha tardat més de set anys a arribar a Espanya; i vam haver de sentir i llegir que açò era un oasi i que dir noms no era important. Quan per fi ha aplegat el primer a caure ha sigut un director de segona, gràcies a una investigació periodística d'El País. Hui parlem d'un altre tema en que per desgràcia tampoc no hi ha una "excepció ibèrica": assetjament, denúncies, "discos durs" i un periodisme que, per una volta en la vida, ha fet exactament el que s'hauria d'esperar d'ell.

La indústria de la moda està en crisi conseqüència d'un model insostenible, contaminant i basat en l'explotació, però l'estocada final li l'estan pegant les milícies houthis obligant-los a fer molts més km per arribar al públic europeu. Una acció que fan en suport a la causa Palestina i que està obligant els estats occidentals a moure fitxa mentre a casa nostra continuem embovats amb Eurovisió.

El que va començar com una protesta del camp francès contra el govern de Macron ha acabat escampant-se per tota Europa, i tots demanen coses similars: la demanda de preus justos, la fi de la competència deslleial i unes institucions que els ajuden per compte d'ofegar-los en burocràcia. Hui parlem de la gent que vol viure de la terra; atrapats entre l'extrema dreta oportunista i els progres de ciutat que no saben reconèixer els seus ni quan els tenen davant dels morros.

Hui aprofitem per parlar de fem, reciclatge i periodisme, en una nova entrega de per què els diaris fatxes reben totes les subvencions públiques i com tenen eixes suposades audiències desmesurades.

Els discursos antiimigració son tendència a tota Europa. I per això, com a bons centreeuropeus, els catalans no podien ser menys. Parlem de la deriva racista de Junts: siga per tornar a tocar poder de la mà de la dreta espanyola o per evitar que l'alcaldessa de Ripoll els furte la cartera, hui fem un spoiler: sale mal.

Segona part del repàs a les coses més vergonyoses, en este cas de l'inici de 2024: cavalcades de reis, alcaldes i algun que altre protagonista sorpresa

Tanquem el cicle del primer any del Recapte amb Àlex Seguí, que val a dir que és de tots els convidats el primer que ens apareix amb l'entrevista preparada en un full. Potser el coneixeu per La Gossa Sorda -o pel seu últim single, Paradigma Mort-, però també és un artista polifacètic i últimament, professor d'animació. Parlem d'ensenyar a dibuixar, del mercat de l'art, de la CIA, d'Hortensia Herrero, de la blancor i de la llum, entre d'altres coses.

Hem callat un parell de setmanes -encara que ja sabeu que hem estat gravant altres coses- però ja no podiem més. Esta setmana i la que ve fem recull de les coses que ens han semblat més ridícules de l'any passat i del que portem de 2024, incloent els nostres bons propòsits.

Per acabar l'any vos portem una pausa agradable enmig de les festes de Nadal amb l'amiga, artista i activista Irene Puente, qui ens comparteix la seva visió sobre el món de l'art i la cultura, explorant les tensions entre ser un artista i una treballadora. Amb ella parlem dels desafiaments de la indústria cultural i la necessitat de crear contingut amb un compromís polític, com és el cas del seu curt documental "Encara Dura". Per últim, ens dona temps a compartir les preocupacions que la uneixen a la plataforma "Cantabria no se vende", destacant les problemàtiques de la seva terra natal que sovint passen desapercebudes.

L'informe PISA no ha caigut massa bé enguany en Catalunya, i no ha faltat temps perquè eixira el govern assenyalant als immigrants en compte de vore quines coses han fallat. Però fora d'aquest núvol sí que hi ha hagut molta gent que s'ha preguntat les possibles causes i perquè sempre ens encabotem en l'argument "viejo": que els xiquets i xiquetes de hui en dia són pitjors que nosaltres mateix.