Santa Eulalia

Sota l’asfalt i la vorera, mentre caminem, la ciutat amaga una altra ciutat. El metro, l’aigua, els refugis, les clavegueres, els pàrquings. La Barcelona subterrània. L’arquitecta Rosina Vinyes és qui se la coneix millor. Fa anys que va emprendre una recerca que primer va culminar en la tesi Barcelona oculta: la rellevància del subsòl en una gran ciutat contemporània, i que després ha continuat amb més investigació. L’impuls inicial d’explorar-lo el va tenir perquè, quan treballava a l’ajuntament, es va adonar que “sovint hi havia problemes que es complicaven pel desconeixement del subsol”. Els geòlegs, els enginyers d’aigua o els arqueòlegs, per exemple, en saben cadascú del seu àmbit. El problema, diu Vinyes és que, com que sembla invisible, no ha estat mai estudiat globalment –no tan sols a Barcelona. “No hi ha una visió conjunta”, lamenta.

L’escriptora Anna Pacheco (Barcelona, 1991) mira de retratar una ciutat amb perspectiva de classe: en aquest episodi reflexiona sobre la relació entre els barris perifèrics i el centre de Barcelona, de la vergonya pels orígens, de precarietat i aspiracions, i de llengua. Pacheco alerta d’una “elitització progressiva de la ciutat”, promoguda entre més per l’ajuntament de Jaume Collboni, que ara sospesa la idea d’obrir nous hotels als quals anomena singulars. Les narratives del poder polític parlen de talent i creixement; l’organització social i laboral s’esfilagarsa, substituïda, per la idea que “cadascú, individualment, curi o sani els seus problemes”, i, mentrestant, avisa, “cada vegada es fa més difícil viure amb un sou de 1.500 euros a Barcelona” i “no som tant lluny que ni tan sols amb 3.000 euros al mes no hi pugui viure ni Déu”.

La qüestió de la immigració s’apodera a poc a poc dels debats mediàtics. Hi ha xifres que ho expliquen: prop d’una quarta part dels veïns de Barcelona han nascut a l’estranger, i en les franges de població més jove la xifra es dispara fins prop de la meitat. A Catalunya, el 21% de la població és d’origen migrant, una xifra més alta que a la resta de l’estat espanyol i de les més altes d’Europa. Blanca Garcés, investigadora sènior de l’àrea migracions del CIDOB, considera que, si ara se’n parla més, és perquè una part de la població n’està preocupada, però sobretot per l’auge de l’extrema dreta, tant a Catalunya com arreu d’Europa. La crisi migratòria de 2015 ha deixat dues pors entre bona part dels ciutadans europeus: la por que es torni a repetir i, per una altra banda, la por que ara creixi l’extrema dreta. “Això determina els debats i les polítiques sobre immigració i que ens porta a tots a problematitzar el tema, a encaminar-nos cap a polítiques cada vegada més restrictives, que relacionen immigració amb criminalitat”. Garcés defensa que se n’ha de parlar, d’immigració, perquè n’hi ha raons, i critica que els partits progressistes o proimmigració han estat poc hàbils, tant amb els discursos com amb les polítiques públiques. Els silencis i tabús, diu, són en bona part l’origen del problema actual. “La població ha canviat de forma extraordinària els últims vint anys. D’això se n’ha de parlar, de l’impacte d’aquests canvis se n’ha de parlar, de la relació entre aquest augment de la població i els serveis socials, també, de l’exclusió social al voltant de tot plegat se n’ha de parlar, i cal abordar-ho amb polítiques”, reflexiona. “Ens hem equivocat tremendament, aquí i a nivell europeu. En casos com França, Alemanya, Regne Unit o els Països Baixos, durant molts anys hi va haver aquesta por a parlar de determinades qüestions per no problematitzar la immigració, però aquest silenci és un dels factors que han ajudat l’auge de l’extrema dreta”, diu Garcés.

Gairebé és impossible parlar de les infraestructures que necessita Barcelona per ser més pròspera sense tenir en compte Madrid, que amb el seu centralisme altera tot el mapa de la península. Com afecta tot plegat encara avui el sistema ferroviari de Catalunya, els ports o les carreteres? Segons Mateu Turró, catedràtic d’Infraestructures del Transport i del Territori a la Universitat Politècnica, a Catalunya li manca “un planejament de les infraestructures fet amb mentalitat de país”, cosa que inclou les que s’han de fer els pròxims anys i, a més a més, una revisió a fons de les que ja existeixen. Si el planejament fos pensat per afavorir una Catalunya forta políticament, les necessitats foren bastant diferents de les que tenim ara. La raó, diu, és que, fins ara, “el model radial que s’ha anat aplicant ens ha condicionat molt”. Turró creu que de vegades tenim la mirada curta i petita. “Ens hem de plantejar, si som Holanda, què fem”, diu Turró. Sense rumiar el model de país, no serveix de res debatre sobre infrastructures.

Barcelona arrossega un disseny urbà i una planificació territorial dels anys setanta que, ja llavors, bevia dels plans republicans dels anys trenta, interromputs per la dictadura franquista. Ara som en un punt d’inflexió. Entrem en un moment de canvi estructural, i podem aprofitar-lo —o no. És la tesi de Ramon Gras, enginyer de Camins, Canals i Ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats i, a més a més, elabora uns quants plans per a transformar l’àrea metropolitana a Aretian, la start-up on treballa. “S’obre una oportunitat per fer un impuls de disseny urbanístic i territorial per la ciutat”, explica. Una altra cosa és que les administracions acompanyin prou en aquest procés de reconversió. Gras considera que el desenvolupisme dels anys setanta encara impregna la majoria de visions polítiques sobre la necessitat del país. “No hi ha hagut una visió ni a Barcelona ni a Catalunya de superar aquesta estratègia, pròpia de països subdesenvolupats”, diu.

Esther Anaya, investigadora de mobilitat ciclista i doctora per l’Imperial College de Londres, considera que l’ús de la bicicleta encara no és prou estès a Barcelona i, sobretot, que no se’n parla prou. En part, diu, “l’hostilitat amb la bicicleta ve del fet que encara no l’ha feta servir prou gent”. A Londres, on viu, la qüestió de la mobilitat i el transport forma part del cicle informatiu dels mitjans molt més sovint que no pas aquí, on encara no hi ha prou cultura de debatre’n. Precisament, Anaya posa molt d’èmfasi en la conversa pública sobre mobilitat, perquè l’empatia és un element central, i massa sovint menyspreat. “Si condueixes i tens el record d’haver anat tu amb bicicleta”, diu, és més probable “empatitzar amb el ciclista i dir: ‘El deixaré passar, perquè va més desprotegit’”, reflexiona. Per això, la seva proposta és que es facin processos de disseny més participatius, perquè així els ciutadans se senten més seva la infrastructura.

L’arquitecte Fernando Ramos (1945) considera que Barcelona, com tot Europa, està “absolutament sobreconstruïda”, i que el model de creixement que tenim en aquest país fa que la construcció nova sigui un dels mecanismes que més riquesa generen. Això, però, té una trampa, com ell mateix explica: “Fa més riquesa per a uns i, en canvi, en treu a uns altres. Fabriquem coses que podríem tenir sense haver de construir tant de nou”. Ramos, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és conegut sobretot per haver format part de l’equip que va reconstruir el pavelló alemany, a Montjuïc, i per haver col·laborat en la construcció del MACBA i la remodelació de la plaça dels Àngels, entre més. Arran de tot plegat parlem també del dilema entre la restauració d’edificis vells o la construcció per encarar el problema de l’habitatge, i de la cura que tenim del patrimoni.

En aquesta conversa amb l’arquitecte David Bravo parlem de dues de les grans crisis de Barcelona, el problema de l’habitatge i el canvi de model de mobilitat. Bravo té idees poc òbvies per posar-hi remei. Ho analitzem amb els casos de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, del carrer Còrsega i el front marítim, dels mercats, dels aparcaments soterrats i, al final, tot conflueix en una proposta original per a les rondes, que diu que –encara que no ho pugui semblar– sortiria gratis. Bravo va participar de l’estratègia contra la gentrificació durant el primer mandat d’Ada Colau, i ara fa de professor i col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Barcelona i bona part de Catalunya travessen la sequera més llarga i més dura que han viscut en més d’un segle, d’ençà que se’n té registre. Ja en portem més de tres anys i no hi ha senyals de remissió. El professor Xavier Sánchez Vila, catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, expert en aqüífers, avisa que ja no ens traurem les sequeres del damunt i, de fet, no ho hem fet mai: “Sempre hem tingut sequeres. De fet, es calcula que aproximadament cada tretze o catorze anys en tenim una. Aquesta ha vingut catorze anys clavats després de l’última. La diferència fonamental amb aquesta és que s’està allargant molt”, explica en aquest episodi de Santa Eulàlia. Aleshores, però, s’haurien d’haver posat en marxa unes infrastructures que la crisi econòmica va tallar en sec. Ara diu que el més important és pensar bé quin país volem i planificar molt millor.

Barcelona és una ciutat que afavoreix que hi passin coses, que alimenta el conflicte i l’activitat? O s’ha tornat una ciutat avorrida? En aquest episodi en parlem amb l’arquitecte i urbanista Albert Nogueras, que ens ajuda a pensar de quina manera l’urbanisme i el disseny de la ciutat poden contribuir que Barcelona sigui més imprevisible i àgil, i com ho podem perquè no acabem tots tancats en les nostres dinàmiques individuals, alienats i sense trobar-nos. Nogueras recorda una definició del geògraf David Harvey, que diu que, “en l’espai públic ideal, el conflicte és perpetu i els problemes es resolen alhora que se’n van generant de nous”. “Quan t’has de trobar amb algú que no coneixes en un espai compartit, el conflicte ja hi és present: això és la ciutat”, diu.

Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure-’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser, per la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme, i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació al conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passeja, l’observa i la dibuixa. Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert, “Barcelona ha estat sempre interessant quan hi ha hagut més diversitat cultural, més barreja, i més barreja vol dir més conflicte. Si tots som iguals, i tots parlem la mateixa llengua i tot és monòton, no passa res, és una mar molt calmada, però això no és una ciutat: una ciutat és diversitat”. La urbanista considera que fa molts anys que al govern de la Generalitat no li interessa prou la capital, i sosté que, si Madrid ataca la ciutat, ho fa menys que no ens pensem. “Barcelona, per sort, és una ciutat molt resilient”, diu.

“Viure al Gòtic és una resistència permanent”, explica Martí Cusó. És biòleg de formació i és un dels portaveus de l’associació Resistim al Gòtic, que agrupa veïns del barri més cèntric de Barcelona. La seva família fa unes quantes generacions que hi viu i ha vist l’evolució més accelerada del barri, d’ençà de final del segle XIX. “Una de les frases que diem més al Gòtic és que viure-hi és una militància, perquè lluitem contra totes les adversitats del capitalisme expressades a la ciutat de Barcelona”, explica. La centralitat ha fet que el barri fos el primer a patir els efectes, per exemple, del turisme massiu, l’especulació immobiliària o l’expulsió veïnal, però res d’això ja no és tan sols un fenomen cèntric: “Cada cop passa a més barris”.

De la revolta per l’augment del preu del pa, l’any 1789, a les vagues de la indústria tèxtil durant el segle passat, la primera pedra de moltes lluites socials, a Barcelona, l’han posada les dones. Aquesta llavor feminista de la lluita ha estat sovint arraconada en els llibres d’història, tal com la mirada masculina també s’ha imposat sovint en l’ordenament de l’espai públic –i de l’espai privat. En aquest episodi en fem una repassada amb Isabel Segura, historiadora de la ciutat, que diu que la història que s’ha explicat de Barcelona ha tingut molt en compte el paper elemental de les dones. Segura és autora de més d’una vintena de llibres, com ara Barcelona feminista (Ajuntament de Barcelona, 2019), Barcelona en construcció (Viena, 2017) i la col·lecció que inclou, entre més, recerques sobre les dones de l’Eixample, Sant Andreu o Sant Martí, també editades per l’ajuntament.

Malgrat que la relació ha canviat molt, els últims anys, “per a l’imaginari barceloní, el Besòs continua essent un final”. Segons l’arquitecta Carme Ribas, que n’és gerent del consorci, la capital continua veient el Besòs com una frontera, tot i que més mental que no pas física, perquè és un riu estret i, per tant, fàcil de creuar. Cada dia hi ha molt moviment. Aquesta visió del Besòs com un final ja venia del pla Cerdà, que s’acabava amb un parc fluvial al costat del riu i, per tant, ja el considerava un límit. Això, diu Ribas, ha de canviar: “Moltes vegades, quan es presenten plànols a Barcelona, s’acaben al Besòs. Sempre em pregunto per què. Per què no comencem a dibuixar plànols més extensos, o que posin el Besòs al centre?”, es demana. La cosa ha començat a canviar, però encara manquen inversions i, sovint, els resultats dels plans i les idees que s’expressen damunt del paper costen de palpar.

“Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats…” És un fragment de La Iglésia cremada, el tercer article de Joan Maragall sobre La Setmana Tràgica, publicat l’any 1909, en què responia a la crema d’esglésies i esperonava un procés d’obertura i retrobament de la institució amb els ciutadans. Ha passat més d’un segle i l’església l’ha fet, aquest procés, però hi ha qui sosté que encara es pot anar més enllà, en el sentit físic d’obrir-se: l’arquitecta Alba Arboix, professora de Disseny a la Universitat de Barcelona, és autora del llibre Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat, editat per l’Ajuntament en col·laboració amb l’Arquebisbat. Arboix diu que avui, a Barcelona, hi ha moltes esglésies poc concorregudes que es poden destinar encara a nous usos.

Com serà Barcelona d’aquí a uns anys? Quines infrastructures necessita, i d’aquestes infrastructures, quantes n’hi ha ja de previstes? L’arquitecte Josep Bohigas respon totes dues preguntes, però amb una certa prudència: “A molts urbanistes se’ls il·luminen els ulls quan parles del futur i s’imaginen que esborren tota la realitat on viuen, perquè els molesta, i pensen ciutats perfectes, però la ciutat del futur es construeix sobre la ciutat del present”, explica. Els últims vuit anys, durant el mandat d’Ada Colau, Bohigas ha estat director general de Barcelona Regional, l’agència pública de planejament estratègic de la ciutat. Allí, explica, molta gent el visitava i li deia: “Parla’ns de la ciutat del futur!” Ell diu que els agafava del bracet, obria la finestra i els deia: “Mira, la ciutat del futur és aquesta que veus”. En aquest episodi, tanmateix, posa la imaginació en marxa.

L’activista Núria Soto va començar a treballar com a repartidora de Deliveroo fa vuit anys, quan en tenia poc més de vint, i ha viscut des de dins els anys de creixement del sector. Primer li van prometre flexibilitat, una manera pràctica d’obtenir un sou extra mentre estudiava. L’únic requisit era que t’havies de donar d’alta d’autònoms. De seguida es va adonar que res no seria com s’esperava: “De cop i volta em vaig trobar que, si no treballava els caps de setmana, no em donaven hores. En lloc de treballar com volia, en realitat, ells obrien unes franges horàries i era la llei del més ràpid. Era l’empresa, en funció de les seves necessitats, que m’acceptava unes hores o unes altres. Hi havia un sistema de coacció: fes el que vulguis, però si no acceptes comandes o no treballes en caps de setmana, no tindràs hores”, explica.

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes. Vidal explica que les dues vegades que s’ha implicat de debò en un projecte seriós, impulsat amb més gent, “la conclusió és que hi ha país, hi ha una mena de sotabosc que són força gent, et vénen a veure i els interessa el que facis”. “No m’ha semblat gens difícil fer coses d’èxit en català a Barcelona”, explica. Aquests dos èxits són el pòdcast d’humor sobre futbol més escoltat del país, La Sotana, i el cicle de monòlegs El Soterrani, dues iniciatives no necessàriament barcelonines, ni fetes exclusivament per barcelonins, però que bateguen a la ciutat i després han sabut estendre’s com una taca d’oli arreu de Catalunya. La Sotana, amb l’audiència, i el Soterrani, amb actuacions arreu del territori. No és una casualitat: per a Vidal és essencial “que Barcelona estigui connectada de veritat amb la resta del país”, perquè tot el Principat és l’àrea metropolitana.

Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Segons Illas, però, són respostes fora de temps.

Segons l’enquesta de serveis municipals de Barcelona d’enguany, la inseguretat és la qüestió que més preocupa els barcelonins. Un 22,7% la situen al cim, per davant de la neteja i de l’accés a l’habitatge, tres punts més que no l’any passat. El debat sobre la inseguretat és difícil d’encarar a les grans ciutats. Primer, perquè les xifres exactes són difícils de mesurar. Segon, perquè hi té molt a veure la percepció dels veïns. Tercer, perquè sovint s’hi enfanga un debat polític molt intens. I quart, perquè no hi ha ni de bon tros unanimitat sobre les solucions que hi cal aplicar. En aquest episodi en parlem amb Xavi Muñoz, advocat penalista, criminòleg i expert en seguretat urbana, i que ha estat assessor en la matèria al Parlament de Catalunya.